dimarts, 1 d’abril del 2008

La dona del "Mirall trencat"


L'altre dia navegant pel maremagnum internàutic vaig anar a parar (no pas per casualitat, oi, Gaia-la-meva-bruixa-brúixola-filològico-literària?) a un espai on vaig descobrir el somriure d'una dona que va viure molts anys exiliada per culpa del mal vici que tenia d'escriure en llengua catalana a revistes comunistes i socialistes del moment.

Deia que tenia tendència a la melangia i que quan notava una glopada nostàlgica, un cant de sirena enyorada, s'hi resistia, no es deixava vèncer. Com ens passa a molts i moltes, aquestes onades de tristesa que et fan sentir la falta de no saps ben bé què, em visiten de tant en tant i em bressolen (en quin exili estic?). Em tempten amb una dolçor suau, amb unes llàgrimes balsàmiques que sembla que netegen, amb una sensació difosa, tèbia i secretament agradable... Hi ha un moment, però, que un pensament petit i llunyà em recorda que molt bressol, pot marejar, que molta dolçor et pot embafar i que recrear-te en les llàgrimes perquè sí et pot deixar fora de combat, oblidada de l'avui...

Veure el somriure, la certesa en mig del dubte i la il·lusió en una dona que deia que escriure la cansa molt però que "alguna cosa s'ha de fer en aquesta vida, no?" . Veure la mirada franca i serena d'algú que ha patit i ha escrit escoltant un desig tan desesperat com autèntic... Si la Rodoreda diu que vigili amb la nostàlgia, jo me la crec. Nostàlgia. Un verí d'aquells que amb la dosi justa cura però que en excés mata.


PS: "L'ombra de l'Eunuc" m'ha encantat.

3 comentaris:

Gaia ha dit...

Ofèlia

Per un camí que fuig i et mena presonera,
Amb lentituds de somni, floten esparsos vels,
Als salzes amargueja un glop de primavera
I ploren, vora l'aigua, els rossinyols fidels.

[...]

Perduda i retrobada per la lenta camèlia
Que abalteix els estel i exalta els mars lluents,
Oh passatgera, en seda esquiva, dolça Ofèlia.

D'Agonia de llum, 2002

Poniegu ha dit...

Gràcies per "la Salamandra" d'ahir!

Avui rellegida eres tu qui la narrava, gairebé amb tots els detalls (fins i tot les aranyes teixint teranyines) que van anar sortint entresopar i amb el joc de significats que com un fil vam anar estirant (gràcies Gaia!)

Fantàstic poder compartir tot això, veritablement es va crear un clima especial, entre tens i fràgil, en cada paraula i cada gest de reconstrucció del conte.

Increíble memòria de petits detalls!

Màgia de viure i reviure "la Salamandra"

Poniegu ha dit...

Per cert, fantàstic "l'espai" de Rodoreda que has trobat!

Val la pena que hi feu una ullada!