dimarts, 29 d’abril de 2008

Conte contat...

Dos dies després d'haver inaugurat el bloc resulta que vaig anar a parar a cal veí, un bloggaire experimentat i amb molta iniciativa que proposava fer relats a vuit mans. I, és clar, m'hi vaig apuntar! Vet aquí el resultat. A veiam si sabeu quina és la meva aportació...

diumenge, 27 d’abril de 2008

Vitamina Sol

Digues que sí! Que "lo prometido es deuda" i aquí va la crònica. Que un concert al teatre de Palafrugell amb els Antònia Font i l'Orquestra de Girona és droga fina; directa a la vena, sí senyora!

I és que les coses s'han de saber fer ben fetes. Per exemple, si quan estas comprant les entrades pel concert en qüestió penses: "I perquè no aprofitem el cap de setmana per l'Empordà?" I resulta que sí, que l'aprofitem: llargues passejades fins a la gola del Ter, remullades de peus, cartells de "No ens toqueu l'aigua del Ter", els aiguamolls i sobretot... camps verds, energia concentrada en un sol color.

Després, cap al vespre, una breu tirada de cotxe per arribar al teatre de Palafrugell on els Antònia Font ens van regalar un concert de molt nivell. Cert és que tenien l'aposta guanyada perquè els del públic veníem entregats abans de començar. Tot i això, amb el "Coser i cantar" s'arriscaven perquè és un disc ple de versions molt ben arranjades però que sacrifica els moments més "rockeros" que et fan aixecar del seient per ballar, i això a mi m'agrada molt.I com que ells ho saben perfectament ho fan molt i molt bé: t'obsequien amb una sensibilitat intensa a cada tema, amb els músics de l'orquestra que disfruten tocant els acords del "Vitamina Sol" o els "solos" de l'"Astronauta rimador" igual com si toquessin Fauré; i a la coda del concert el grup de rock es queda sol, sense la formació clàssica, per acabar de destapar l'olla i fer-nos ballar i cantar sense fre.

Resultat: Antònia Font i en concret el seu lletrista, Joan Miquel Oliver, ens van animar a entrar sense por al món de les associacions lliures, al món de les imatges futures i passades fusionades amb una sensació d'amor per les coses que són i que et fan sentir viva. Total, que entre balenes i sirenes la vetllada del concert va continuar en un bar, el Mas Pi, a Verges. Allà el repte fou l'associació lliure de mots, conceptes i provocacions entre el grup de dones que estàvem a la taula. Primer les paraules es pensen massa però després surt de tot.

T'atreveixes?:
Sense pensar digues que et suggereix la paraula SOL i qui vulgui que continuï.


PS:Per cert, a la meva parella per Sant Jordi li va caure aquest llibre, un altre efecte secundari del fenòmen Antònia Font.


PPS: Aprofito, encara que amb uns dies de retard, per felicitar a tothom el Sant Jordi.

divendres, 18 d’abril de 2008

dimarts, 15 d’abril de 2008

Welcome to the house of fun!!!

Sempre he pensat que és una cançó ideal per treure't les puces de sobre de bon matí. Si vols escoltar la tornada, fes-ho, però atenció que s'enganxa, i molt.





Per cert prometo una crònica apassionada del concert d'ANTÒNIA FONT (dissabte 19 cap a Palafrugell falta gent!!!!). Penjar-ho al blog serà... "coser i cantar"! (Val, ho reconec: broma fàcil, què passa??!!)

dimarts, 1 d’abril de 2008

La dona del "Mirall trencat"


L'altre dia navegant pel maremagnum internàutic vaig anar a parar (no pas per casualitat, oi, Gaia-la-meva-bruixa-brúixola-filològico-literària?) a un espai on vaig descobrir el somriure d'una dona que va viure molts anys exiliada per culpa del mal vici que tenia d'escriure en llengua catalana a revistes comunistes i socialistes del moment.

Deia que tenia tendència a la melangia i que quan notava una glopada nostàlgica, un cant de sirena enyorada, s'hi resistia, no es deixava vèncer. Com ens passa a molts i moltes, aquestes onades de tristesa que et fan sentir la falta de no saps ben bé què, em visiten de tant en tant i em bressolen (en quin exili estic?). Em tempten amb una dolçor suau, amb unes llàgrimes balsàmiques que sembla que netegen, amb una sensació difosa, tèbia i secretament agradable... Hi ha un moment, però, que un pensament petit i llunyà em recorda que molt bressol, pot marejar, que molta dolçor et pot embafar i que recrear-te en les llàgrimes perquè sí et pot deixar fora de combat, oblidada de l'avui...

Veure el somriure, la certesa en mig del dubte i la il·lusió en una dona que deia que escriure la cansa molt però que "alguna cosa s'ha de fer en aquesta vida, no?" . Veure la mirada franca i serena d'algú que ha patit i ha escrit escoltant un desig tan desesperat com autèntic... Si la Rodoreda diu que vigili amb la nostàlgia, jo me la crec. Nostàlgia. Un verí d'aquells que amb la dosi justa cura però que en excés mata.


PS: "L'ombra de l'Eunuc" m'ha encantat.