Res no plou

De tant en tant,
res no plou
ni ningú m’importa,
només el so rítmic
de les paraules calma
la calma apàtica.

Simpàtica l’és, la cara.
Desaforat el cau,
insensat el cor
i fàcil el plor.
Des del mar
guillotina la mare
el meu sant pensament.

Amb la forca d’un
Déu-Deesa clarada,
visceres a la vista.
Descorda
el que no s’explica.
Lliura el que fica
l’hort al port.

Vàsques i bàsquet
amb pregària absurda al cap.
Pregària al cor
i contenta amb la feina.
Sola com una mussola,
i sense ganes,
festejo la vida.

Ni la miro, no fos cas
que passés alguna cosa.
De fet, vodria
mirar-la als ulls,
lladrar i udolar,
llaurar i trescar,
campar i campanar.

Les hores passen i
el sentit es fon
en el temps i l’espai
més definit que mai.
D’esquena al passadís,
la púrria que crida
retrets a cau d’orella i
bronques al clatell.