Amor és mar (R.Llull)

D'un post de la Gaia.

Si amor és mar,

desig és marea.
La lluna, rient,
va fent i desfent
a la seva manera.

Cafeïna, droia dura.

L'astronauta rimador necessita paciència, però les guitarres del final arriben. El que és bo es fa esperar, per tant, per disfrutar de la festa final millor passar pels peludis, els preparatius, els preliminars, com li vulguis dir...

Ahir, els Antònia Font m'acompanyaven al cotxe mentre tornava de festa cap a casa...no sé si la nit els sobredimensionava, però és que són tan bons!

Respira

El coll

si no me'l mostressis,

des del límit a l'espedat

des de la morenor a la transparència,

jo no seria riu.

De mica en mica

Del "de mica en mica s'omple la pica" en faré el meu estandard... No es pot començar un bloc amb presses.

Primer caldrà saber si estic fent un bloc o un blog. Segons l'Enciclopedia Catalana estic fent un bloc, però també sé que, estic ferint algunes sensibilitats si no ho escric amb "g". Per no parlar de totes els derivats possibles: blocaire, bloquera... I si la faig composta??? blocaddicte, bloggosfera (aquí tendeixo a repetir la "g"). De moment em quedo amb bloc. No per res, m'agrada més.

A part, hi ha tota la qüestió tècnica i aquí si que necessitaré un padrí/na que m'acompanyi!Però com que no tinc pressa, nirem fent... de mica en mica.

De moment, faré un canvi d'imatge. Així, d'entrada, em va semblar que la noia que reposava el cap sobre el mirall, semblava serena, reposada... però en realitat quan la mires a distància, més que la dona del mirall, sembla la dona bicèfala i a mi, això, em fa angúnia... o sigui, que la canvio i punt. Per tant:

Diguem adéu a la bicèfala:



Donem la benvinguda a la caudellunes:

Res no plou

De tant en tant,
res no plou
ni ningú m’importa,
només el so rítmic
de les paraules calma
la calma apàtica.

Simpàtica l’és, la cara.
Desaforat el cau,
insensat el cor
i fàcil el plor.
Des del mar
guillotina la mare
el meu sant pensament.

Amb la forca d’un
Déu-Deesa clarada,
visceres a la vista.
Descorda
el que no s’explica.
Lliura el que fica
l’hort al port.

Vàsques i bàsquet
amb pregària absurda al cap.
Pregària al cor
i contenta amb la feina.
Sola com una mussola,
i sense ganes,
festejo la vida.

Ni la miro, no fos cas
que passés alguna cosa.
De fet, vodria
mirar-la als ulls,
lladrar i udolar,
llaurar i trescar,
campar i campanar.

Les hores passen i
el sentit es fon
en el temps i l’espai
més definit que mai.
D’esquena al passadís,
la púrria que crida
retrets a cau d’orella i
bronques al clatell.